Començava el projecte amb un acostament al barri de el Cabanyal amb la visita a l'exposició “Cabanyal Portes Obertes” del Centre del Carme. Em va emocionar el fet de com un barri sencer li va plantar cara a un govern que pretenia, per totes les vies possibles, perllongar l'avinguda Blasco Ibáñez fins al mar. 

​

Pareix que haja passat molt poc temps des de la visita a El Cabanyal, este curs està sent intens i és per això que els dies passen sense quasi adonar-me’n. Hui és 11 de març, un dia després de l'entrega, i recorde aquella escapada com si fora ahir. Les Falles han arribat, encara que el caloret ni està ni se l'espera. Tot i això, baixen del tren centenars de persones que no es volen perdre la mascletà de hui. València s'ha tornat a vestir de gala dos anys més tard, i es nota.

​

Jo he tractat de vestir de gala la ciutat però d'altra manera: millorant el barri de El Cabanyal, donant-li una nova vida a la Casa de la Palmera. València té eixe inexplicable encant que la fa única, siga el raconet que siga de la ciutat. Este projecte l'he viscut com cap dels altres que he fet durant tres anys. La visita al CCCC em va atrapar, i la vaig gaudir molt. Dues hores llegint, observant. Des d'eixe moment volia transmetre tot el que tenia a dins meua i volia que la nova Casa de la Palmera passara a una millor vida, encara que fora en un paper.

​

Demane perdó per l'axonometria, sé que no li fa justícia a la resta del treball, però havia d'estar. En esta última línia m'acomiade del que ha sigut la meua llar a la vora del mar durant mesos. Gràcies a qui ha estat, a tots i totes les companyes que m'han ajudat i han sigut sincers amb mi, perquè aquesta sinceritat ha fet millorar un projecte del que en un principi ni jo mateixa confiava.